Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

'El pes de la papallona'

08.05.2011

[...]

Aquell matí de novembre es va despertar cansat i va
saber que era l’última temporada de supremacia. Les
seves banyes s’haurien de rendir a les d’un fill més
decidit. Ja n’havia hagut de ferir un al ventre, sense
anar a fons, un que es neguitejava. Algun li acabaria
escampant els budells pel prat i ell es convertiria en
una carcassa vençuda i buida. No havia d’acabar així,
valia més desaparèixer, aquell mateix hivern, i que no
el trobessin.
No dormia amb el grup, ni durant la tardor dels acoblaments.
Tenia diversos refugis nocturns, sota savines
foradades, en coves penjades sobre roques friables a les
quals l’home no podia pujar ni amb l’olor. Baixava amb
el grup a hores diverses, amb la boira, abans de l’alba,
després de la posta. No donava a ningú l’avantatge de
preveure’l. Quan arribava, les femelles l’anaven a trobar
i els mascles joves plegaven un genoll per acotar-se.

Aquell dia de novembre el rei va reconèixer l’ocàs. El
cor li palpitava a menys de dos-cents batecs per minut,
un impuls que envia oxigen als salts cap amunt i fa que
siguin lleugers.
Les peülles de l’isard són els quatre dits del violinista.
Es mouen a ulls clucs i no s’equivoquen ni un
mil·límetre. Volen sobre els estimballs, malabaristes a
les pujades, acròbates a les baixades, són artistes de circ
per l’escenari de les muntanyes. Les peülles de l’isard
s’aferren a l’aire. El coixinet fa de silenciador quan vol,
si no l’ungla partida pel mig és una castanyola flamenca.
Les peülles de l’isard són quatre asos a la butxaca d’un
tafur. Amb ells la gravetat és una variació del tema, no
pas una llei.
Les va posar a l’alba en la boira espessa, tant que no
es veia a terra, i se les va sentir insegures. De manera
que va esperar que el cor bategués fins a les ungles i
que el dia creixés al mateix temps que els batecs. No
volia cedir, ajupir la banya esquerra davant d’un mascle
menys important, simplement amb forces més fresques.
Va flairar l’horitzó per saber on no tornar mai més
ni deixar que el trobessin. El dia assolellat i clar de
seguida es va endur la boira, des de l’est un riu de llum
encertava el grup, que s’hi abeurava amb els morros
aixecats enlaire. Des del seu recer a l’ombra en va
veure la força, la quantitat, que permet pèrdues. No
eren valents, n’hi havia molts, un valor que fa forts
els més dèbils.
Eren fills seus, sortits de les envestides dels seus
flancs. No n’estava orgullós, havia fet el que volia la
vida. Podien aventurar-se a l’aire lliure en plena llum.
Valentes, les femelles que pareixen pel maig després de
pujar a les pastures més altes.

Deslliuren els petits ben
soles, després s’apleguen amb les altres mares. Crien els
petits en llars d’infants limitades per cingles i cel. Amb
les banyes es defensen dels atacs de l’àguila, sense l’ajut
de cap mascle.
Valentes, les isardes, cadascuna amb una cria enganxada
a l’ombra i a les mamelles. El rei les vigilava des de
lluny, content de veure néixer més femelles que mascles.

De més avall li va arribar l’olor de l’home i del seu oli.
Era la de l’assassí de la seva mare. Era ell, pujava a matar
isards tot sol, feia anys que en buscava el rei.
Va clavar una coça a una pedra i la va enviar ben
lluny per sobre el pendent de grava. L’impacte va fer
caure una petita pluja de còdols. L’home a baix del pendent
es va tombar cap amunt a buscar-la, per remuntar
fins a la bèstia que l’havia fet moure. Va mirar un punt
equivocat. El rei dels isards a l’ombra se’n burlava des
de feia molts anys.

L’home n’havia mort més de tres-cents. Apuntava la
part de dalt de la cuixa, un lloc que matava l’animal
sense fer-ne malbé la pell. El buidava allà mateix, després
es carregava a l’esquena la carcassa alleugerida.
Un isard mascle adult pesa entre quaranta i seixanta
quilos, a tot estirar. El rei era desmesurat, segur que
pesava molt més.
L’home venia la pell als adobadors, i la carn als restaurants,
que la compraven de sotamà. Sovint pujava
al novembre, quan els mascles es barallen i al llom els
creix la mata de pèl de la maduresa, que fa fins a trenta
centímetres.

A l’hivern caçava per a les taules dels esquiadors, a l’estiu
per a la gana dels excursionistes i dels alpinistes, però pel
novembre hi havia el trofeu de la mata de pèl del llom,
que tota sola valia tant com la resta de l’isard. Feia molts
anys que en buscava el rei, admetia que no n’havia trobat
mai cap d’igual.
Una bèstia assassina, l’home que matava els fills del
rei dels isards des de lluny, una bèstia que es bellugava
més avall i que feia soroll de tro en dies clars. Una bèstia
solitària, la que pujava per atacar-los, per endur-se’ls.
Tot i això els isards el prefereixen a l’àguila, que arriba
sobtadament sense avisar amb l’olor, un dia de núvols i
boira i que precipita els cadells al buit per menjar-se’ls
a baix un cop estavellats. Val més l’home, que es deixa
sentir de lluny i que fa fugir l’àguila. De la seva presència,
els isards sempre se n’adonen.
L’home ja tenia una certa edat, una gran part de la vida
pujant a caçar furtivament bèsties a la muntanya. S’havia
retirat a fer aquell ofici després d’una joventut passada
a la ciutat entre els revolucionaris, fins a la dispersió.


Durant un quant temps en el segle passat la joventut es
va atorgar una llei diferent de la que estava establerta. Va
deixar d’aprendre coses dels adults, va abolir la paciència.
A la muntanya pujava a cims nous, a la plana es posava
noms de guerra. Volia ser la primícia de temps contraris,
declarava falses totes les monedes. No tenia dret a l’amor,
n’hi va haver pocs que tinguessin fills durant els anys revolucionaris.
No s’ha vist mai més tant d’acarnissament
per capgirar un plat, en una joventut. En un plat de cap
per avall no s’hi pot ficar gaire res, però té la base més
ampla, és més estable.

S’havia retirat a les muntanyes on havia nascut i havia tornat
a la caça furtiva. Havia viscut en bordes abandonades,
en campaments d’alpinistes. Després algú li havia deixat
un refugi de pedra a dalt d’un bosc i ell se l’havia arreglat
a mida. Hi havia una sola estança, foc i aigua. L’única millora:
doble finestra i al mig hi posava molsa, que absorbeix
el vent. Es carregava a l’esquena els isards i els baixava de
roques que feien por de veure, al llarg de caminois invisibles
fressats pels seus unglots lleugers, amb prou feines
un senyal fet amb llapis sobre els precipicis. Lligava poc
amb el poble del costat, però coneixia tothom i una mica
el protegien. Cada poble té un sant i un bandit. No tenia
a sobre una ordre de detenció, era caçador furtiu però cap
guardabosc no l’havia pescat mai in fraganti.

Anava per les muntanyes amb una màgnum 300 i una bala
d’onze grams. No deixava l’animal ferit, el matava amb
un sol tret. Sabia acostar-s’hi a contravent, s’estava quiet
durant hores quan glaçava, escalava lleuger per pujades
i baixades.
Aquell dia de novembre es va llevar cansat de les cames,
s’acabava de despertar i ja carregava un bleix d’última
hora del dia. Va ser el sol que el va convèncer d’agafar
el sarró. Des de la vigília tenia l’arma al costat del llit,
qui viu sol ha d’estar a punt. Va sortir amb el cafè que
li fumejava al cap.

El vespre anterior al poble hi havia hagut vi i molt tràfec
de gent a la fonda, que havien anat a saludar-lo. Se
celebrava l’aniversari d’una escalada seva que feia vint
anys havia provocat xerrameques i admiracions.
L’alpinisme, per a ell, era una tècnica al servei de la
caça, per poder arribar allà on els altres no podien. Al
començament rondaven altres caçadors furtius: havien
desaparegut, per grans, per renúncia.
Feia vint anys havia escalat un vessant encara impossible
per sorprendre des de dalt un grup d’isards,
inabordable des del vessant bo perquè era massa
descobert.

Ja havia pujat amb l’escopeta a l’espatlla, tot
sol, per la paret verge. N’havia baixat pel vessant oposat
amb l’isard a l’esquena.

Al poble, després de vendre la carn, havia trobat uns alpinistes
forasters que es preparaven per a l’empresa d’obrir
per primer cop un camí per aquella paret. Els va dir que
ell l’escalaria primer; tot sol i deslligat, sense cap protecció,
l’endemà. Van sostenir el contrari i van jugar-s’hi una bona
aposta. L’endemà va repetir l’escalada davant del seu nas
aixecat enlaire, sense la nosa de l’escopeta i el sarró. Per als
altres era una aventura fora de sèrie, per a ell un estratagema
per tal que els isards no l’ensumessin. A les aventures,
la grandesa rau a tenir una cosa ben diferent al cap.
Un cop guanyada la juguesca no havia volgut cobrar
l’aposta i els havia revelat que ja havia pujat la paret.
Es guanyava la vida amb els isards, no pas amb els alpinistes.
Aquella nit havia tocat l’harmònica per a la concurrència.
Era la seva manera d’estar amb la gent sense haver
de respondre cap pregunta.

El dia de novembre era resplendent, un bon dia per a
qui és jove i irradia energies. De les energies en recordava
el perfum de cuir ben greixat i de neu primerenca. Ara
robava l’energia a l’aire, l’absorbia del foc, la protegia del
vent. Era un rosegó de pa sec que es frega amb l’arengada
que penja de la biga perquè torni a tenir gust.
Aquell dia se li ficava al nas el lubrificant de l’escopeta.
No la volia amagar embolicant l’arma amb la funda
untada amb excrements d’isard, per enredar el seu olfacte
profètic. A una distància de centenars de metres alcen el
morro, ensumen amb un nariu cada vegada, una ganyota
còmica que era una burla: la lloca del joc per al caçador.

El sol de novembre escampava olor d’home pertot arreu,
un greix ranci que no es podia dissimular ni amb
excrements. L’aire de novembre denunciava l’home a
tota la muntanya.
Va sortir, un moviment dur acompanyava els passos,
el mal al genoll anunciava el canvi de temps. Venia la
neu, la que es queda. El fum del cafè es va confondre
amb els últims bolets del bosc. No n’anava a buscar, els
deixava estar. Havia de pujar fins als 2.300 voltant per
mitja muntanya. Estava cansat. Feia un mes que havia
mort l’isard 306. Era un mascle robust, ferit amb un
estrip al ventre. No era profund, no li havia arribat als
budells. El rei dels isards encara devia ser a la cúspide del
regnat per haver vençut un mascle tan fort. Dues vegades
l’havia vist amb els binocles: un parell de banyes com
no havien sortit mai a cap altre exemplar i una tofa al
llom estarrufada com una cua de gall. Per aquella ferida
al ventre havia sabut que el rei encara era viu. Devia ser
l’última temporada, no quedava temps si el volia vèncer.
Després desapareixeria, s’amagaria per morir en algun
forat.
[...]

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies