Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

'Billy Bathgate'

08.02.2011

1

Per força ho havia hagut de planejar perquè quan nosaltres
vam portar el cotxe al moll el remolcador ja era allà amb el
motor engegat i es veia com l’aigua agitava lluïssors en el riu,
que eren l’única llum que hi havia perquè no hi havia lluna, ni
tampoc cap fanal elèctric a la caseta on hi hauria hagut d’haver
l’encarregat del dic, ni a l’embarcació en si, i evidentment cap
llum que provingués dels fars del cotxe, però tothom sabia on
era tot, i quan el gran Packard va baixar la rampa, en Mickey,
el conductor, el va frenar de manera que les rodes amb prou
feines van fer soroll sobre els taulons i quan es va parar al costat
de la passarel·la les portes ja estaven obertes i van treure
en Bo i la noia a estrebades abans que arribessin a ser ni una
taca d’ombra en tota aquella foscor. I no hi van oposar resistència,
vaig veure una massa negra que es movia i prou, i l’únic que
vaig sentir va ser potser el so que fa algú que té por i té una mà
que no és la seva damunt la boca i abans que s’hagués escolat un
minut sencer les portes es van tancar de cop i el cotxe va tornar
a roncar i va desaparèixer i l’embarcació ja deixava una obertura
amb l’amarrador que s’omplia amb més i més aigua. Com
que ningú em va dir que no ho fes vaig saltar a bord i em vaig
quedar dret a prop de la barana; com era d’esperar tenia por,
però era espavilat, ho havia dit ell en persona, era un noi molt
espavilat, espavilat per aprendre i ara veig que també per adorar
la brutalitat del poder, perquè ell n’era el deixeble més gran,
per adorar el perill, perquè ell n’era un veritable maníac, ostres
i també per adorar l’amenaça, perquè si ell no et tenia a prop
t’ho podies trobar tot en contra d’un moment a l’altre, que era
just el que li havia passat a en Bo i per això jo era allà, per això
estava encantat que ell em considerés així, com un noi espavilat.
D’altra banda, jo tenia aquella confi ança en mi mateix
dels que són molt joves, que en aquest cas era la simple presumpció
que podria marxar quan volgués, en qualsevol moment
que jo decidís, deixar-lo enrere, allunyar-me de la seva
ràbia o de l’àmbit de la seva comprensió i de l’abast del seu
domini, perquè si arribava el moment podia enfi lar-me a les
tanques i córrer pels carrerons i saltar escales d’incendis i ballar
resseguint els parapets de les teulades de tots els edifi cis.
Jo era un nano espavilat i ho sabia abans que ell, encara que
en dir-ho em va donar alguna cosa més que una confi rmació,
em va fer seu. Però aleshores jo no pensava res de tot això,
tan sols era un do que tenia a dins i que podia fer servir si ho
havia de fer, no era ni tan sols un concepte clar sinó un instint
que s’esperava a dins del meu cap per si mai el necessitava; o,
si no, per què hauria fet un saltiró per abocar-me a

la barana
a mirar des de la coberta mentre les aigües fosforescents s’eixamplaven
sota meu i la terra s’allunyava i el vent de la negra
nit de l’aigua em bufava als ulls i l’illa plena de llums s’aixecava
al meu davant com si fos un gegantí transatlàntic oceànic que
passés de llarg i em deixés embarrancat amb els grans gàngsters
assassins de la meva vida i de tots els temps?

Les meves ordres eren simples, quan no feia res que
m’haguessin manat específi cament que fes, estar atent, no
perdre’m res i, encara que ell no ho hauria dit amb tantes paraules,
convertir-me en la persona que sempre mirava i sempre
escoltava, tant hi feia en quin estat em trobés, enamorat o
en perill o humiliat o patint mortalment —no perdre’m res ni
una fracció de segon encara que resultés que fos el meu últim
instant.

O sigui que jo sabia que allò havia de ser una cosa planifi -
cada, tot i que tacada amb aquella ràbia característica seva que
et feia pensar que ho acabava de pensar tot just abans de ferho,
com per exemple quan va escanyar l’inspector d’incendis
i després per assegurar-se’n del tot li va trencar el cap, i això
després d’haver-li somrigut en senyal d’apreciació del seu estil
emprenedor. Jo no havia vist mai res de semblant i suposo
que hi ha maneres més destres, però ho facis com ho facis és
una cosa ben difícil de fer: la seva tècnica era no tenir-ne cap,
va fer com una mena de salt endavant mentre cridava amb
els braços aixecats i va llançar tot el seu pes a l’atac contra el
pobre desgraciat i el va abatre en una mena de placatge asfi xiant
i va aterrar damunt seu amb un xoc que segurament li va
trencar l’esquena, qui sap?, i llavors va mantenir-li els braços
estirats a terra amb els genolls i simplement li va aferrar la
gola i va enfonsar el tou dels dits grossos sobre la tràquea, i
quan li va sortir la llengua i els ulls se li van quedar en blanc,
va fer picar el cap dues, tres vegades contra el terra com si fos
un coco que volgués esberlar.

I anaven tots mudats per sopar, d’això me n’havia de recordar
per força, corbata negra i abric negre amb el coll d’astracan,
bufanda de seda blanca i barret de feltre gris perla enfonsat
al centre de la corona igual que el del president, en el
cas del senyor Schulz. L’abric i el barret d’en Bo encara eren
al guarda-roba, en el seu cas. Hi havia hagut un sopar d’aniversari
a l’Embassy Club, cinc anys des de la seva associació en
el negoci de la cervesa, o sigui que tot estava previst, fi ns i tot el
menú, l’única cosa era que en Bo havia malinterpretat el sentiment
de l’ocasió i s’hi havia presentat amb la seva última preciositat,
i jo havia tingut la sensació, fi ns i tot sense saber ben
bé què era el que passava quan els van empènyer a l’interior
del gran Packard, que ella no formava part del pla.

Però ara era
allà al remolcador i a fora era completament fosc, havien tancat
les cortines rere els ulls de bou i no podia veure el que passava
però podia sentir la veu del senyor Schulz i encara que no
podia entendre les seves paraules m’adonava que no estava
gens content, i suposava que no permetrien que la noia fos
testimoni del que estava a punt de passar-li a un home a qui era
possible que hagués agafat afecte, i llavors vaig sentir el so de
passos o més aviat en notar la vibració sobre una escala metàllica,
i vaig posar-me d’esquena a la cabina i vaig repenjar-me a
la barana just a temps de veure un plec il·luminat d’aigua verda
i rabiosa però llavors devien córrer una cortina sobre l’ull de
bou perquè l’aigua va tornar a desaparèixer. Al cap de res vaig
sentir els passos d’una persona que tornava tota sola.

En aquelles circumstàncies ja no podia mantenir el convenciment
d’haver fet bé enfi lant-me a bord sense que ell
m’ho digués. Jo vivia, igual que tots, a mercè dels seus estats
d’ànim, intentava sempre pensar maneres de fer-lo estar de
bon humor, ell provocava en la gent l’impuls d’apaivagar-lo, i
jo, quan em dedicava a fer alguna cosa seguint les seves ordres
m’esforçava molt a fer-la bé i de pressa i alhora em preparava
mentalment les explicacions que donaria en defensa meva si
sorgia qualsevol imprevist que no li plagués. No em pensava
pas que podria presentar una apel·lació ni cap cosa per l’estil.
O sigui que vaig cavalcar com un genet ocult a la barana freda
durant la llarga estona que va durar la meva irresolució, i les
tires de llums dels ponts que hi havia al meu darrere em van
fer posar sentimental pel meu passat. Però aleshores ja sortíem
del riu i entràvem en l’onatge més fort del mar obert i el
remolcador va posar-se a capcinejar i oscil·lar i em vaig adonar
que havia d’obrir més les cames si volia mantenir l’equilibri.
El vent també s’anava aixecant i els esquitxos que volaven des
de la proa em mullaven la cara, m’agafava fort a la barana i
premia l’esquena contra la paret de la cabina i començava a
notar el cap lleuger que tens quan t’adones que l’aigua és una
bèstia d’un altre planeta, i amb cada moment que passava dibuixava
en la meva imaginació un retrat de la seva animalitat
misteriosa, poderosa i infi nita que hi havia just sota l’embarcació
on jo navegava i també sota cadascuna de les embarcacions
del món, que si s’haguessin aplegat totes alhora no haurien
cobert ni una engruna de la seva pell ondulant i tumultuosa.

De manera que vaig decidir entrar, vaig obrir una mica la
porta i hi vaig passar, l’espatlla primer, amb la idea que si havia
de morir preferia fer-ho a dins.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies