INTRODUCCIÓ

Els ultres de les Llums

1

LA CLAROR DÈBIL DELS CIRIS. Els ornitòlegs especialitzats en el bestiari filosòfic saben que l’òliba de Minerva agafa el vol un cop s’ha fet fosc. En l’àmbit de la historiografia, caldria re- córrer a un animal més lent, especialista en llargues durades, una bèstia fòssil, una mena de tortuga... Perquè l’historiògraf es desperta quan ja fa molt de temps que el món real s’ha ma- nifestat. Arriba quan les cendres són fredes, i remou les coses recordant tot el que ha passat entre l’esdeveniment i la seva narració.
Certament, costa imaginar una història del present, i enca- ra més una història del futur. Però ¿de quin passat es pot fer la història? I sobretot, ¿en quin moment? ¿Després de quin termini raonable de refredament del món? El que té lloc ara i aquí té unes potencialitats magnífiques per a allò que serà. Però ningú no les coneix abans que transcorri el temps que permet passar del que és virtual al que és real. Sembla inqües- tionable que la primera meitat del segle XVIII és portadora de la Revolució Francesa. Però després dels fets. I sovint pensem el passat a posteriori, a la llum del que ha vingut al darrere. Escriure la història sempre és una qüestió d’escriptura.
Així doncs, aquest segle és anomenat de les Llums. ¿Per qui? ¿Quan? ¿I per dir què, exactament? Igual com passa amb la denominació atorgada al segle XVII —el Gran Segle—, no trobem cap resposta clara i evident que permeti mostrar un nom propi, un llibre, un article, una data de publicació que en marqui l’origen. Suputacions, hipòtesis, sí, però cap inventor amb nom i cognoms. Sembla com si la historiografia s’escapés de l’historiador. És cert que Descartes parla de la «llum natu- ral» de la raó, Voltaire, de les «llums d’un segle il·luminat», els alemanys tenen la seva Aufklärung, els anglesos, el seu En- lightenment, també sabem que en la francmaçoneria «rebre la llum» vol dir ser iniciat, però vet aquí que «segle de les Llums» sembla una expressió sense pare conegut.
Des de Plató, i després amb el cristianisme, la llum s’asso- cia amb el cel de les Idees intel·ligibles o amb Déu. Segons la República, el que és sensible prové del que és intel·ligible igual que qualsevol claredat terrenal deriva d’un foc celestial incor- ruptible, etern, immortal, increat. La llum proposa una imat- ge, una al·legoria, una metàfora del que és inexpressable.

Des del foc de l’al·legoria de la caverna fins a la irradiació divina, la llum caracteritza la força del reremón, l’energia de la trans- cendència, la veritat d’un més enllà del món real. La claredat ideal, la de Déu Pare, inunda el món fins al detall més ínfim. Doncs bé, aquest paradigma s’ensorra amb el Gran Segle: en l’àmbit de la filosofia, certament, amb Descartes, però també en el de la física, amb el mateix que treballa igualment l’òptica i la refracció de la llum. Boyle, Huygens i Newton també es- mercen esforços en el mateix terreny.
Evidentment, el segle XVIII, en això fill del Gran Segle inventor de la raó moderna que impulsa l’emancipació de la filosofia, es pot ben dir de les Llums: contra les tenebres reli- gioses, l’obscurantisme teològic, la foscor catòlica, apostòlica i romana que cau sobre Europa a partir del cop d’estat de Constantí (321), a contracorrent del pensament màgic i místic, als antípodes de les ficcions, les faules i altres recursos mito- lògics, una colla de pensadors —però no pas els que ens pen- sem...— aporten teies i torxes, làmpades i llanternes, i arraco- nen la molt dèbil claror del ciri.

2

ELS ENGALIPADORS FILOSÒFICS. I una llum així sembla molt necessària quan es mira la història d’aquest segle en el seu conjunt. No només el que hem copsat i que sembla prepa- rar, i per tant confirmar, la Revolució Francesa, sinó el que es belluga i s’estén pels àmbits més extravagants: en efecte, el famós segle de les Llums també és el de Johann Kaspar La- vater, filòsof i teòleg protestant suís, poeta quan li ve de gust i místic sempre, que s’oposa als enciclopedistes i s’interessa per les emocions del rostre, i després crea una falsa ciència, una autèntica impostura: la fisiognomonia. Igualment, el segle XVIII és el del metge alemany Franz Joseph Gall, que mesura els cranis —mania que és un trist averany amb conseqüències funestes...— per calcular a partir de les seves cavitats i pro- tuberàncies —d’aquí ve allò tan conegut de tenir cap per a les matemàtiques...—, una altra teoria extravagant, falsament científica, però realment simptomàtica: la frenologia. Hegel el castiga durament amb unes quantes paraules ben sinceres en la Fenomenologia de l’esperit...
A la mateixa època, tothom acut a casa de Franz Anton Mes- mer, un metge alemany que, a partir de l’imant, aplica un mag- netisme que suposadament cura totes les malalties.

En un pa- lauet parisenc, a partir del 1778, submergeix les dones de la vida i dues o tres que les acompanyen en la seva famosa cubeta plena d’aigua, llimadures de ferro i vidre esmicolat, on el molt murri cura les malalties fent passades i tocaments. L’histerisme dels pacients, que es manifesta en forma de deliris immediats, acredita encara més una superxeria que aviat es va desemmas- carar. El mesmerisme, heus aquí un producte més del segle anomenat de les Llums!
¿I què es pot dir de les extravagàncies d’Emanuel Swe- denborg, aquell suec místic i delirant que, prenent com a re- ferència les seves visions extàtiques, exposa en les seves obres anomenades filosòfiques —per exemple, el Llibre de la saviesa eterna— de quina manera els àngels i els dimonis invisibles dirigeixen en tot moment i a consciència la marxa del món real? La secta que s’inspira en ell —de la mateixa manera que les «Societats de l’Harmonia» actuen a partir de Mesmer—, l’«Església de la Nova Jerusalem», va tenir moltíssims adeptes i durant molt de temps va provocar els seus efectes en l’Euro- pa... de les Llums!
Cal afegir a tot això els gnòstics de la Revolució: Louis Claude de Saint-Martin i Fabre d’Églantine, més conegut per la cançó «Il pleut, il pleut, bergère»1 que per La Voix de la per- fectibilité o les seves Vues sur le genre humain, tot plegat pro- postes misticodelirants ocultistes aplegades amb el mot teo- sofia. Amb el cèlebre Cagliostro, mestre d’una francmaçoneria egípcia, inventor d’una aigua de jovença, aquests engalipadors filosòfics d’alta volada venen fum intel·lectual, sedueixen amb coses irracionals i tenen la mar d’èxit amb molta retòrica sec- tària convincent. La raó no triomfa pas pertot arreu en el segle anomenat també de Voltaire!

INTRODUCCIÓ

Els ultres de les Llums

1

LA CLAROR DÈBIL DELS CIRIS. Els ornitòlegs especialitzats en el bestiari filosòfic saben que l’òliba de Minerva agafa el vol un cop s’ha fet fosc. En l’àmbit de la historiografia, caldria re- córrer a un animal més lent, especialista en llargues durades, una bèstia fòssil, una mena de tortuga... Perquè l’historiògraf es desperta quan ja fa molt de temps que el món real s’ha ma- nifestat. Arriba quan les cendres són fredes, i remou les coses recordant tot el que ha passat entre l’esdeveniment i la seva narració.
Certament, costa imaginar una història del present, i enca- ra més una història del futur. Però ¿de quin passat es pot fer la història? I sobretot, ¿en quin moment? ¿Després de quin termini raonable de refredament del món? El que té lloc ara i aquí té unes potencialitats magnífiques per a allò que serà. Però ningú no les coneix abans que transcorri el temps que permet passar del que és virtual al que és real. Sembla inqües- tionable que la primera meitat del segle XVIII és portadora de la Revolució Francesa. Però després dels fets. I sovint pensem el passat a posteriori, a la llum del que ha vingut al darrere. Escriure la història sempre és una qüestió d’escriptura.
Així doncs, aquest segle és anomenat de les Llums. ¿Per qui? ¿Quan? ¿I per dir què, exactament? Igual com passa amb la denominació atorgada al segle XVII —el Gran Segle—, no trobem cap resposta clara i evident que permeti mostrar un nom propi, un llibre, un article, una data de publicació que en marqui l’origen. Suputacions, hipòtesis, sí, però cap inventor amb nom i cognoms. Sembla com si la historiografia s’escapés de l’historiador. És cert que Descartes parla de la «llum natu- ral» de la raó, Voltaire, de les «llums d’un segle il·luminat», els alemanys tenen la seva Aufklärung, els anglesos, el seu En- lightenment, també sabem que en la francmaçoneria «rebre la llum» vol dir ser iniciat, però vet aquí que «segle de les Llums» sembla una expressió sense pare conegut.
Des de Plató, i després amb el cristianisme, la llum s’asso- cia amb el cel de les Idees intel·ligibles o amb Déu. Segons la República, el que és sensible prové del que és intel·ligible igual que qualsevol claredat terrenal deriva d’un foc celestial incor- ruptible, etern, immortal, increat. La llum proposa una imat- ge, una al·legoria, una metàfora del que és inexpressable.

Des del foc de l’al·legoria de la caverna fins a la irradiació divina, la llum caracteritza la força del reremón, l’energia de la trans- cendència, la veritat d’un més enllà del món real. La claredat ideal, la de Déu Pare, inunda el món fins al detall més ínfim. Doncs bé, aquest paradigma s’ensorra amb el Gran Segle: en l’àmbit de la filosofia, certament, amb Descartes, però també en el de la física, amb el mateix que treballa igualment l’òptica i la refracció de la llum. Boyle, Huygens i Newton també es- mercen esforços en el mateix terreny.
Evidentment, el segle XVIII, en això fill del Gran Segle inventor de la raó moderna que impulsa l’emancipació de la filosofia, es pot ben dir de les Llums: contra les tenebres reli- gioses, l’obscurantisme teològic, la foscor catòlica, apostòlica i romana que cau sobre Europa a partir del cop d’estat de Constantí (321), a contracorrent del pensament màgic i místic, als antípodes de les ficcions, les faules i altres recursos mito- lògics, una colla de pensadors —però no pas els que ens pen- sem...— aporten teies i torxes, làmpades i llanternes, i arraco- nen la molt dèbil claror del ciri.

2

ELS ENGALIPADORS FILOSÒFICS. I una llum així sembla molt necessària quan es mira la història d’aquest segle en el seu conjunt. No només el que hem copsat i que sembla prepa- rar, i per tant confirmar, la Revolució Francesa, sinó el que es belluga i s’estén pels àmbits més extravagants: en efecte, el famós segle de les Llums també és el de Johann Kaspar La- vater, filòsof i teòleg protestant suís, poeta quan li ve de gust i místic sempre, que s’oposa als enciclopedistes i s’interessa per les emocions del rostre, i després crea una falsa ciència, una autèntica impostura: la fisiognomonia. Igualment, el segle XVIII és el del metge alemany Franz Joseph Gall, que mesura els cranis —mania que és un trist averany amb conseqüències funestes...— per calcular a partir de les seves cavitats i pro- tuberàncies —d’aquí ve allò tan conegut de tenir cap per a les matemàtiques...—, una altra teoria extravagant, falsament científica, però realment simptomàtica: la frenologia. Hegel el castiga durament amb unes quantes paraules ben sinceres en la Fenomenologia de l’esperit...
A la mateixa època, tothom acut a casa de Franz Anton Mes- mer, un metge alemany que, a partir de l’imant, aplica un mag- netisme que suposadament cura totes les malalties.

En un pa- lauet parisenc, a partir del 1778, submergeix les dones de la vida i dues o tres que les acompanyen en la seva famosa cubeta plena d’aigua, llimadures de ferro i vidre esmicolat, on el molt murri cura les malalties fent passades i tocaments. L’histerisme dels pacients, que es manifesta en forma de deliris immediats, acredita encara més una superxeria que aviat es va desemmas- carar. El mesmerisme, heus aquí un producte més del segle anomenat de les Llums!
¿I què es pot dir de les extravagàncies d’Emanuel Swe- denborg, aquell suec místic i delirant que, prenent com a re- ferència les seves visions extàtiques, exposa en les seves obres anomenades filosòfiques —per exemple, el Llibre de la saviesa eterna— de quina manera els àngels i els dimonis invisibles dirigeixen en tot moment i a consciència la marxa del món real? La secta que s’inspira en ell —de la mateixa manera que les «Societats de l’Harmonia» actuen a partir de Mesmer—, l’«Església de la Nova Jerusalem», va tenir moltíssims adeptes i durant molt de temps va provocar els seus efectes en l’Euro- pa... de les Llums!
Cal afegir a tot això els gnòstics de la Revolució: Louis Claude de Saint-Martin i Fabre d’Églantine, més conegut per la cançó «Il pleut, il pleut, bergère»1 que per La Voix de la per- fectibilité o les seves Vues sur le genre humain, tot plegat pro- postes misticodelirants ocultistes aplegades amb el mot teo- sofia. Amb el cèlebre Cagliostro, mestre d’una francmaçoneria egípcia, inventor d’una aigua de jovença, aquests engalipadors filosòfics d’alta volada venen fum intel·lectual, sedueixen amb coses irracionals i tenen la mar d’èxit amb molta retòrica sec- tària convincent. La raó no triomfa pas pertot arreu en el segle anomenat també de Voltaire!