A la banda de món on Hélène Karol havia nascut, la posta s’anunciava amb una polseguera densa que volava lenta- ment per l’aire i queia amb la nit humida. Una llum tèrbola i roja errava per la part inferior del cel; el vent duia a la ciu- tat l’olor de les planes ucraïneses, una sentor feble i acre de fum, i la frescor de l’aigua i dels joncs que creixien a les ri- bes. El vent venia de l’Àsia; havia passat entre els Urals i la mar Càspia; havia empès davant seu onades de pols groga que cruixia entre les dents; era àrid i cinglant; omplia l’aire d’un gruny sord que s’allunyava i es perdia cap a l’oest. Ales- hores tot es calmava. El sol ponent pàl.lid, i sense forces, en- telat per un núvol lívid, es capbussava al riu.
Des del balcó dels Karol es veia l’estesa de tota la ciutat, des del Dnièper fins als turons llunyans; en dibuixaven la for- ma les petites flames vacil.lants dels fanals de gas que flan- quejaven els carrers tortuosos, mentre a l’altra riba brillaven les primeres fogueres de la primavera, enceses a l’herba.
El balcó estava envoltat de caixes plenes de flors, escolli- des per obrir-se de nit, flors de tabac, reseda, nards; era tan ample que hi cabia la taula del sopar, les cadires, un confi- dent de dril i la butaca del vell Safronov, l’avi d’Hélène.
La família, asseguda al voltant de la taula, menjava en si- lenci; el llum de petroli consumia les petites i lleugeres papallones de nit, d’ales de color beix. Si s’abocava de la cadira, Hélène veia les acàcies del pati il.luminades per la lluna. El pati era salvatge, brut, però ple d’arbres i de flors com un jardí. Les nits d’estiu, els criats s’hi quedaven i reien i parlaven entre ells; de vegades en l’ombra es veien uns enagos blancs; se sentien els sons de l’acordió i un crit ofegat:
—Deixa’m estar, redimoni!
La senyora Karol alçava el cap i deia:
—No s’avorreixen pas, a baix...
Hélène es quedava mig adormida a la cadira. En aquell
temps sopaven tard; encara sentia com li tremolaven les cames, teses per l’esforç de la correguda pel jardí; el pit se li al- çava, panteixant, en recordar els crits aguts que se li esca- paven involuntàriament, com el cant d’una gola d’ocell mentre corria darrere el cèrcol; sentia un gran plaer quan amb la mà, petita i dura, tocava la pilota negra, la seva preferida, que amagava a la butxaca, sota els enagos de tarla- tana, i que li masegava la cama. Era una criatura de vuit anys; duia un vestit de brodat suís, lligat sota la cintura amb una cinta de moaré blanc, amb dues agulles que fixaven el llaç. Els ratpenats volaven i sempre que en passava un de baix, silenciosament, per damunt dels seus caps, la senyore- ta Rose, la institutriu francesa d’Hélène, proferia un xisclet i reia.

Hélène entreobria els ulls amb esforç, mirava els seus parents, asseguts al seu voltant. Veia la cara del seu pare, rodejada per una mena de boira groga i tremolosa com un halo: als seus ulls cansats, semblava que la claror del llum vacil.lava. Però no, era veritat, del llum en sortia fum; l’àvia d’Hélène cridava a la minyona:
—Maixa! Abaixa el llum! La mare d’Hélène sospirava, badallava i, mentre menjava, fullejava les revistes de modes que arribaven de París. El pare d’Hélène callava i teclejava suaument a la taula amb els dits llargs i prims.
Hélène només s’assemblava a ell; n’era la imatge fidel. N’havia heretat el foc dels ulls, la boca grossa, els cabells rinxolats i la pell fosca, biliosa, tirant a groga si estava trista o malalta. El contemplava amb tendresa. Però ell només te- nia ulls i carícies per a la seva dona, que li apartava la mà, malhumorada i capriciosa:
—Deixa’m, Boris... Fa calor, deixa’m...
Estirava el llum cap a ella i deixava els altres a les fos- ques; sospirava amb una expressió de tedi i cansament i s’en- roscava els cabells al voltant dels dits. Era alta, ben feta, amb «posat de reina», tenia una tendència a engreixar-se que combatia fent servir aquelles cotilles amb forma de cuirassa que les dones es posaven en aquell temps i que tenien dues bosses de setí en les quals els pits reposaven com fruites en una panera. Tenia els braços blancs i els duia empolvorats. Hélène experimentava una sensació estranya, pròxima a la repulsió, quan veia al seu costat aquella carn de neu, aquells mans blanques i desvagades amb les ungles tallades com urpes. Finalment, l’avi d’Hélène tancava el cercle de la família.

A la banda de món on Hélène Karol havia nascut, la posta s’anunciava amb una polseguera densa que volava lenta- ment per l’aire i queia amb la nit humida. Una llum tèrbola i roja errava per la part inferior del cel; el vent duia a la ciu- tat l’olor de les planes ucraïneses, una sentor feble i acre de fum, i la frescor de l’aigua i dels joncs que creixien a les ri- bes. El vent venia de l’Àsia; havia passat entre els Urals i la mar Càspia; havia empès davant seu onades de pols groga que cruixia entre les dents; era àrid i cinglant; omplia l’aire d’un gruny sord que s’allunyava i es perdia cap a l’oest. Ales- hores tot es calmava. El sol ponent pàl.lid, i sense forces, en- telat per un núvol lívid, es capbussava al riu.
Des del balcó dels Karol es veia l’estesa de tota la ciutat, des del Dnièper fins als turons llunyans; en dibuixaven la for- ma les petites flames vacil.lants dels fanals de gas que flan- quejaven els carrers tortuosos, mentre a l’altra riba brillaven les primeres fogueres de la primavera, enceses a l’herba.
El balcó estava envoltat de caixes plenes de flors, escolli- des per obrir-se de nit, flors de tabac, reseda, nards; era tan ample que hi cabia la taula del sopar, les cadires, un confi- dent de dril i la butaca del vell Safronov, l’avi d’Hélène.
La família, asseguda al voltant de la taula, menjava en si- lenci; el llum de petroli consumia les petites i lleugeres papallones de nit, d’ales de color beix. Si s’abocava de la cadira, Hélène veia les acàcies del pati il.luminades per la lluna. El pati era salvatge, brut, però ple d’arbres i de flors com un jardí. Les nits d’estiu, els criats s’hi quedaven i reien i parlaven entre ells; de vegades en l’ombra es veien uns enagos blancs; se sentien els sons de l’acordió i un crit ofegat:
—Deixa’m estar, redimoni!
La senyora Karol alçava el cap i deia:
—No s’avorreixen pas, a baix...
Hélène es quedava mig adormida a la cadira. En aquell
temps sopaven tard; encara sentia com li tremolaven les cames, teses per l’esforç de la correguda pel jardí; el pit se li al- çava, panteixant, en recordar els crits aguts que se li esca- paven involuntàriament, com el cant d’una gola d’ocell mentre corria darrere el cèrcol; sentia un gran plaer quan amb la mà, petita i dura, tocava la pilota negra, la seva preferida, que amagava a la butxaca, sota els enagos de tarla- tana, i que li masegava la cama. Era una criatura de vuit anys; duia un vestit de brodat suís, lligat sota la cintura amb una cinta de moaré blanc, amb dues agulles que fixaven el llaç. Els ratpenats volaven i sempre que en passava un de baix, silenciosament, per damunt dels seus caps, la senyore- ta Rose, la institutriu francesa d’Hélène, proferia un xisclet i reia.

Hélène entreobria els ulls amb esforç, mirava els seus parents, asseguts al seu voltant. Veia la cara del seu pare, rodejada per una mena de boira groga i tremolosa com un halo: als seus ulls cansats, semblava que la claror del llum vacil.lava. Però no, era veritat, del llum en sortia fum; l’àvia d’Hélène cridava a la minyona:
—Maixa! Abaixa el llum! La mare d’Hélène sospirava, badallava i, mentre menjava, fullejava les revistes de modes que arribaven de París. El pare d’Hélène callava i teclejava suaument a la taula amb els dits llargs i prims.
Hélène només s’assemblava a ell; n’era la imatge fidel. N’havia heretat el foc dels ulls, la boca grossa, els cabells rinxolats i la pell fosca, biliosa, tirant a groga si estava trista o malalta. El contemplava amb tendresa. Però ell només te- nia ulls i carícies per a la seva dona, que li apartava la mà, malhumorada i capriciosa:
—Deixa’m, Boris... Fa calor, deixa’m...
Estirava el llum cap a ella i deixava els altres a les fos- ques; sospirava amb una expressió de tedi i cansament i s’en- roscava els cabells al voltant dels dits. Era alta, ben feta, amb «posat de reina», tenia una tendència a engreixar-se que combatia fent servir aquelles cotilles amb forma de cuirassa que les dones es posaven en aquell temps i que tenien dues bosses de setí en les quals els pits reposaven com fruites en una panera. Tenia els braços blancs i els duia empolvorats. Hélène experimentava una sensació estranya, pròxima a la repulsió, quan veia al seu costat aquella carn de neu, aquells mans blanques i desvagades amb les ungles tallades com urpes. Finalment, l’avi d’Hélène tancava el cercle de la família.