—Mi-te’l!
Vaig mirar en la direcció que assenyalava el meu cosí i el
vaig veure per primera vegada: Marcel de Barbarà.
Era a l’altra vorera del carrer de Muntaner i acabava d’ajupir-
se per collir de terra un objecte brillant que tot seguit
llençà, mentre s’alçava, amb un cop sec de la raqueta de tennis,
sense preocupar-se d’on anava a caure. Damià i jo ens
vàrem dur les mans al cap fins a sentir un soroll metàl.lic a
vint passes de nosaltres. Quan vaig tornar a mirar, Marcel ja
caminava avall, arrossegant les sabates amb aire desmenjat,
una mà a la butxaca del pantaló blanc, que li tirava enrera
l’americana també blanca, potser per mostrar millor el nicky
de color blau cel, i amb la raqueta a l’altra mà es colpejava
rítmicament la cama.
Semblava un jove atleta condemnat a triomfar en totes
les proves, que va a cercar el trofeu amb estudiada displicència.
Els cabells rossos i arrissats, els ulls blaus i el posat
esportiu contrastaven amb l’expressió del rostre, d’una tendresa
envellida i amargada, com si fes segles que era jove.
El sol de migdia d’aquell dissabte de finals d’octubre era
encara molt fort i el vestit blanc d’en Barbarà semblava
atreure tota la llum del distingit carrer, ample i grisenc, quasi
buit de vianants: la brisa suau aixecava petites fulles gro-
gues i les posava com taques, un moment, en els camals dels
seus pantalons perfectament planxats.
Jo me l’estava mirant embadalit, sense fer cas dels copets
acompassats i evidentment irònics que Damià em feia al braç,
quan dues noies de tretze o catorze anys, que sortien amb els
patins a les mans d’una gran portalada de reixa i vidres, darrera
nostre, veieren Marcel de Barbarà i s’esvalotaren. Agafant-
se excitades, la més grassona empenyia a l’interior de la
casa la de cabell rogenc i aquesta intentava desfer-se’n. Finalment,
totes dues varen córrer avall per la nostra vorera,
fent xiscles i girant de tant en tant el cap envers Marcel. Ell,
però, no es va dignar a mirar-les.
Es va aturar davant d’una pastisseria luxosa, va estudiar
detingudament les mostres de l’aparador i, després, hi va
entrar.
Una sonora riallada d’imitació em féu saber el que ja
m’esperava:
—Sembles la Bernardette quan se li apareix la Mare de
Déu! —exclamà Damià—. Dissimula, home, que, si no, es
notarà que véns de l’hort!
Damià tenia el do de criticar sense ferir, i jo vaig riure
amb ell.
—N’has d’aprendre —digué—. Marcel és el típic fill de
papà que només impressiona els ingenus com tu. Ho, ho,
ho! —Sempre reia amb la o, i això el feia encara més simpàtic.
El diumenge anterior Damià m’havia convidat a una festa
de tarda, en un pis del carrer Mandri, on un grup de nois
i noies es gastaven les mil tres-centes pessetes que havien recaptat
al final de l’estiu amb la representació de La venjança
de don Mendo per a la colònia de barcelonins de Viladrau.

Sobre la taula arraconada s’exhibien safates plenes de sand-
vitxos i pastissos, ampolles de xampany amb gotes fredes
que lliscaven pel vidre i copes que semblaven no posseir altra
matèria que els reflexos de tots els colors de l’arc de Sant
Martí. L’aranya immensa que penjava del sostre adquiria,
sense la taula al dessota, tot el sentit del seu nom d’insecte
perillós, amenaçant amb els seus braços de bronze els qui
ballaven.
Damià em presentà els amics com si encara fossin els personatges
de l’astracanada i ell mateix saludava tothom com
a Comte Nuño, donant peu que els altres adaptessin els respectius
papers a les situacions de la festa, de manera que oferir
un entrepà, posar un disc al gramòfon o declarar-se a una
noia permetia de recitar alguns versos que adquirien redoblada
comicitat.
Les safates eren ja mig buides i les copes estaven per tots
els racons, quan, en acabar-se un fox-trot estrident, se sentí
la veu d’una noia: «I tot ho fa a la perfecció: ballar, tocar el
piano, esquiar, jugar al tennis..., tot!». «¿És que no es pot
anar a cap banda on no se’n parli, d’aquest pedant d’en Barbarà?
», demanà un noi altíssim amb la cara plena de grans
com volcans morats i grocs. Abans, però, que la noia contestés,
la que seia al sofà i que a mi m’agradava, per semblarme
suau i vergonyosa, va exclamar: «Enveja pura, Nasi! El
Marcel té uns ulls que maregen». Tots s’aproparen a ells,
atrets per l’interès que despertava en Barbarà, i parlaren alhora,
els uns en contra, els altres a favor, tots, però, ben informats,
fins que un dels joves clavà una espasa imaginària
en el pit ben rodó d’una moreneta, i tots es transmutaren en
els personatges falsament medievals, mentre la música els
aparellava com un instint. Jo, tímid i aliè a la comèdia, me’ls
mirava encantat. I pensant en aquelles opinions tan excitades
i contradictòries, com si diguessin que una fera desagra-
dable i perillosa podia ser tanmateix atractiva, desitjava conèixer
Marcel de Barbarà.

—Mi-te’l!
Vaig mirar en la direcció que assenyalava el meu cosí i el
vaig veure per primera vegada: Marcel de Barbarà.
Era a l’altra vorera del carrer de Muntaner i acabava d’ajupir-
se per collir de terra un objecte brillant que tot seguit
llençà, mentre s’alçava, amb un cop sec de la raqueta de tennis,
sense preocupar-se d’on anava a caure. Damià i jo ens
vàrem dur les mans al cap fins a sentir un soroll metàl.lic a
vint passes de nosaltres. Quan vaig tornar a mirar, Marcel ja
caminava avall, arrossegant les sabates amb aire desmenjat,
una mà a la butxaca del pantaló blanc, que li tirava enrera
l’americana també blanca, potser per mostrar millor el nicky
de color blau cel, i amb la raqueta a l’altra mà es colpejava
rítmicament la cama.
Semblava un jove atleta condemnat a triomfar en totes
les proves, que va a cercar el trofeu amb estudiada displicència.
Els cabells rossos i arrissats, els ulls blaus i el posat
esportiu contrastaven amb l’expressió del rostre, d’una tendresa
envellida i amargada, com si fes segles que era jove.
El sol de migdia d’aquell dissabte de finals d’octubre era
encara molt fort i el vestit blanc d’en Barbarà semblava
atreure tota la llum del distingit carrer, ample i grisenc, quasi
buit de vianants: la brisa suau aixecava petites fulles gro-
gues i les posava com taques, un moment, en els camals dels
seus pantalons perfectament planxats.
Jo me l’estava mirant embadalit, sense fer cas dels copets
acompassats i evidentment irònics que Damià em feia al braç,
quan dues noies de tretze o catorze anys, que sortien amb els
patins a les mans d’una gran portalada de reixa i vidres, darrera
nostre, veieren Marcel de Barbarà i s’esvalotaren. Agafant-
se excitades, la més grassona empenyia a l’interior de la
casa la de cabell rogenc i aquesta intentava desfer-se’n. Finalment,
totes dues varen córrer avall per la nostra vorera,
fent xiscles i girant de tant en tant el cap envers Marcel. Ell,
però, no es va dignar a mirar-les.
Es va aturar davant d’una pastisseria luxosa, va estudiar
detingudament les mostres de l’aparador i, després, hi va
entrar.
Una sonora riallada d’imitació em féu saber el que ja
m’esperava:
—Sembles la Bernardette quan se li apareix la Mare de
Déu! —exclamà Damià—. Dissimula, home, que, si no, es
notarà que véns de l’hort!
Damià tenia el do de criticar sense ferir, i jo vaig riure
amb ell.
—N’has d’aprendre —digué—. Marcel és el típic fill de
papà que només impressiona els ingenus com tu. Ho, ho,
ho! —Sempre reia amb la o, i això el feia encara més simpàtic.
El diumenge anterior Damià m’havia convidat a una festa
de tarda, en un pis del carrer Mandri, on un grup de nois
i noies es gastaven les mil tres-centes pessetes que havien recaptat
al final de l’estiu amb la representació de La venjança
de don Mendo per a la colònia de barcelonins de Viladrau.

Sobre la taula arraconada s’exhibien safates plenes de sand-
vitxos i pastissos, ampolles de xampany amb gotes fredes
que lliscaven pel vidre i copes que semblaven no posseir altra
matèria que els reflexos de tots els colors de l’arc de Sant
Martí. L’aranya immensa que penjava del sostre adquiria,
sense la taula al dessota, tot el sentit del seu nom d’insecte
perillós, amenaçant amb els seus braços de bronze els qui
ballaven.
Damià em presentà els amics com si encara fossin els personatges
de l’astracanada i ell mateix saludava tothom com
a Comte Nuño, donant peu que els altres adaptessin els respectius
papers a les situacions de la festa, de manera que oferir
un entrepà, posar un disc al gramòfon o declarar-se a una
noia permetia de recitar alguns versos que adquirien redoblada
comicitat.
Les safates eren ja mig buides i les copes estaven per tots
els racons, quan, en acabar-se un fox-trot estrident, se sentí
la veu d’una noia: «I tot ho fa a la perfecció: ballar, tocar el
piano, esquiar, jugar al tennis..., tot!». «¿És que no es pot
anar a cap banda on no se’n parli, d’aquest pedant d’en Barbarà?
», demanà un noi altíssim amb la cara plena de grans
com volcans morats i grocs. Abans, però, que la noia contestés,
la que seia al sofà i que a mi m’agradava, per semblarme
suau i vergonyosa, va exclamar: «Enveja pura, Nasi! El
Marcel té uns ulls que maregen». Tots s’aproparen a ells,
atrets per l’interès que despertava en Barbarà, i parlaren alhora,
els uns en contra, els altres a favor, tots, però, ben informats,
fins que un dels joves clavà una espasa imaginària
en el pit ben rodó d’una moreneta, i tots es transmutaren en
els personatges falsament medievals, mentre la música els
aparellava com un instint. Jo, tímid i aliè a la comèdia, me’ls
mirava encantat. I pensant en aquelles opinions tan excitades
i contradictòries, com si diguessin que una fera desagra-
dable i perillosa podia ser tanmateix atractiva, desitjava conèixer
Marcel de Barbarà.