1.

No segueu blat als camps de primavera
en terra abandonada i boscos tristos.
Hostes vindran, sens que ningú els demani,
hostes vindran.

Deixeu podrir-se les espigues tendres!
Que prest vindran els visitants inhòspits
i segaran els vostres caps intrèpids,
el vostre orgull.

Profanaran el sòl dels vostres cementiris.
Trepitjaran els blats d’espiga groga.
Embriagats de sang, maleiran llurs boques
els vostres déus.

Arrasaran les vostres cases velles,
calaran foc pertot, dements i ebris,
no els pararan els cabells blancs d’un avi,
ni un plor d’infant.

En terra abandonada i boscos tristos
no els seguem pas, els blats de primavera.
Hostes vindran, sens que ningú els demani,
els nostres fills.
(1906)

***

2.

El so discret i esmorteït
del fruit caigut de dalt de l’arbre,
entre la música incansable
del gran silenci al bosc humit.
(1908)

***

3.

L’or fals dels arbres de Nadal
flameja al bosc amb mil guspires.
Enmig del verd, llops de joguina
obren uns ulls que omplen d’espant.

Oh, la tristesa que hi veu clar!
Oh, llibertat silenciosa!
Cel de paper, que no reposa
i dringa amb riure de cristall.
(1908)

***

4.

Llegiré només llibres d’infants,
pensaré pensaments de joguina,
del que és gran, en faré pluja fina,
m’alçaré de les cendres estant.

Mai el viure no ha estat tan rebec,
no n’espero res més, de la vida,
però estimo la terra que em crida
perquè és l’únic país que conec.

Un jardí mig perdut en el temps,
jo m’hi gronxo amb tres fustes senzilles,
i recordo, entre boira i deliri,
els troncs foscos i esvelts dels avets.
(1908)

***

5.

M’ha estat donat un cos, què en podré fer,
tan únic, tan privat i tan, tan meu?

¿A qui, digueu, em cal regraciar
el goig tranquil de viure i respirar?

Jo en sóc el jardiner, jo en sóc la flor.
I no estic sol en la presó del món.

Ja hi ha senyals als vidres de l’etern
de l’escalfor que hi deixa el meu alè.

El meu dibuix ja hi ha quedat gravat,
per bé que sembli mal de desxifrar.

Que regalimi el sutge de l’instant,
no esborrarà el dibuix que estimo tant.
(1909)

1.

No segueu blat als camps de primavera
en terra abandonada i boscos tristos.
Hostes vindran, sens que ningú els demani,
hostes vindran.

Deixeu podrir-se les espigues tendres!
Que prest vindran els visitants inhòspits
i segaran els vostres caps intrèpids,
el vostre orgull.

Profanaran el sòl dels vostres cementiris.
Trepitjaran els blats d’espiga groga.
Embriagats de sang, maleiran llurs boques
els vostres déus.

Arrasaran les vostres cases velles,
calaran foc pertot, dements i ebris,
no els pararan els cabells blancs d’un avi,
ni un plor d’infant.

En terra abandonada i boscos tristos
no els seguem pas, els blats de primavera.
Hostes vindran, sens que ningú els demani,
els nostres fills.
(1906)

***

2.

El so discret i esmorteït
del fruit caigut de dalt de l’arbre,
entre la música incansable
del gran silenci al bosc humit.
(1908)

***

3.

L’or fals dels arbres de Nadal
flameja al bosc amb mil guspires.
Enmig del verd, llops de joguina
obren uns ulls que omplen d’espant.

Oh, la tristesa que hi veu clar!
Oh, llibertat silenciosa!
Cel de paper, que no reposa
i dringa amb riure de cristall.
(1908)

***

4.

Llegiré només llibres d’infants,
pensaré pensaments de joguina,
del que és gran, en faré pluja fina,
m’alçaré de les cendres estant.

Mai el viure no ha estat tan rebec,
no n’espero res més, de la vida,
però estimo la terra que em crida
perquè és l’únic país que conec.

Un jardí mig perdut en el temps,
jo m’hi gronxo amb tres fustes senzilles,
i recordo, entre boira i deliri,
els troncs foscos i esvelts dels avets.
(1908)

***

5.

M’ha estat donat un cos, què en podré fer,
tan únic, tan privat i tan, tan meu?

¿A qui, digueu, em cal regraciar
el goig tranquil de viure i respirar?

Jo en sóc el jardiner, jo en sóc la flor.
I no estic sol en la presó del món.

Ja hi ha senyals als vidres de l’etern
de l’escalfor que hi deixa el meu alè.

El meu dibuix ja hi ha quedat gravat,
per bé que sembli mal de desxifrar.

Que regalimi el sutge de l’instant,
no esborrarà el dibuix que estimo tant.
(1909)