Anar i tornar de Saidí es pot fer per camins diferents, i a mi fa vint-i-cinc anys m’agradava sobretot la carretera de dalt. El cotxe de línia naixia al mateix poble, de davant de la taverneta, i feia unes quantes parades per pobles de Lleida abans d’arribar a la ciutat. Però la carretera era recta, recta. Deixàvem Saidí,em girava a saludar la silueta de l’ermita de Sant Antoni i els altiplans que en l’horitzó protegeixen la ribera baixa del Cinca de l’aspror dels Monegres i, de seguida, la mare, cada volta, em feia fixar en un dels vells pous a la vora del camí, on durant la guerra van tirar tants cadàvers. Ens el miràvem i la mare callava, enraonava cap a dins i jo no li preguntava res. Encara no sabia gran cosa del front de l’Ebre i dels anarquistes. Era el 1968 i jo tenia catorze anys, l’edat ritual que al poble volia dir començar a treballar al terme. Així havia estat per als meus pares i per al meu germà. Però jo anava cap a Lleida i després, quan acabés el batxillerat i el preuniversitari, aniria cap a Barcelona. Era una xica, les màquines ja havien arribat a l’agricultura i a casa no em necessitaven,podria seguir estudiant i fer una carrera. Una carrera. Jaume continuaria a la terra: el pare havia comprat un tractor i, amb els germans de la mare, una màquina de segar que feien servir per torns, al matí uns i a la tarda uns altres. La carretera era recta, recta.

Era una carretera nova. Uneix els pobles de colonització decidits pel franquisme a finals dels anys quaranta, aixecats per gent del sud en aquestes terres de la frontera lleidatana que havien estat de la dona de Macià —del president Macià de «la caseta i l’hortet», aleshores no ho sabia— i que seguien en l’òrbita d’una antiga i certificada família vinatera catalana. Encara ara, en una de les places d’església el rellotge del campanar és aturat a la mateixa hora que quan jo hi passava amb el cotxe de línia, tres quarts de vuit. En aquesta part de la frontera les propietats agrícoles estan concentrades, les feixes són immenses i ja aleshores eren regades per un sistema d’aspersió de grans dimensions, desconegut a Saidí. Rodes i canonades com esquelets de dinosaures de metall, que avui són l’arqueologia resistent dels rudiments de la industrialització agrícola. Sant Miquel, el primer poble, era també el meu primer signe de l’exterior. Molt més que els ponts de Fraga i que la mateixa Lleida amb el seu carrer Major ple de botigues i aquella façana tota ella de joguines de dalt a baix, que coneixia des dels cinc o sis anys. Sant Miquel era l’exterior per a mi potser perquè es troba en la direcció aleshores més transitada de l’agricultura, camins que en aquells anys m’eren més familiars que anar a Lleida per baix, per la vella carretera de Fraga.

Era la direcció dels cereals, del secà, o sigui del Plantiu, dels Montcalvos i dels Abellars, on collíem alfals a mà i on les màquines ja començaven a segar i collir elles el blat i l’ordi.

Travessàvem la sèquia de la Clamor Amarga que recorre el secà fins a trobar el Cinca, i encara quedaven tres quilòmetres a peu. Algunes voltes la mare, que caminava molt de pressa, alta i decidida, sempre com fugint d’algun maldecap, em duia a coll. Vèiem eixir el sol davant nostre,acolorint el secà ufanós de gra.

En les serres pelades dels Montcalvos passàvem dues setmanes senceres al temps de la sega. Abans de dormir miràvem les estrelles, el iaio en reconeixia algunes i s’inventava romanços de tant en tant, quan la collita anava bé. Era un home fatxendós i bonàs. Per a ell era important poder arribar a casa i dir-li a l’ama —la iaia— que s’havia menjat el badall només de pa i havia estalviat el pernil, no calia que li’n tallés per a l’endemà. Aleshores seia, satisfet, al costat del foc de la cuina. Només ell deia dels Montcalvos la Codonyera, perquè quan els comprà, de jove, hi havia un codonyer. Una parella de Vallmanya s’hi havia volgut instal.lar però el compromís es va desfer. El casori estava tan avançat que el mas havia estat distribuït per dins com a vivenda, no com els dels Abellars o el del Plantiu, que no eren més que magatzems on, quan calia, persones i mules dormíem junts. El mas dels Montcalvos tenia cuina, quadra i habitacions. Feia olor de llum d’oli, de borrassa, de palla nova. A la feixa més llunyana del mas, cada any el pare em deia: Vés al final del bancal, posa un peu a l’altre costat i ja tindràs una cama a l’Aragó i l’altra a Catalunya! I jo sempre ho feia.

(...)

Anar i tornar de Saidí es pot fer per camins diferents, i a mi fa vint-i-cinc anys m’agradava sobretot la carretera de dalt. El cotxe de línia naixia al mateix poble, de davant de la taverneta, i feia unes quantes parades per pobles de Lleida abans d’arribar a la ciutat. Però la carretera era recta, recta. Deixàvem Saidí,em girava a saludar la silueta de l’ermita de Sant Antoni i els altiplans que en l’horitzó protegeixen la ribera baixa del Cinca de l’aspror dels Monegres i, de seguida, la mare, cada volta, em feia fixar en un dels vells pous a la vora del camí, on durant la guerra van tirar tants cadàvers. Ens el miràvem i la mare callava, enraonava cap a dins i jo no li preguntava res. Encara no sabia gran cosa del front de l’Ebre i dels anarquistes. Era el 1968 i jo tenia catorze anys, l’edat ritual que al poble volia dir començar a treballar al terme. Així havia estat per als meus pares i per al meu germà. Però jo anava cap a Lleida i després, quan acabés el batxillerat i el preuniversitari, aniria cap a Barcelona. Era una xica, les màquines ja havien arribat a l’agricultura i a casa no em necessitaven,podria seguir estudiant i fer una carrera. Una carrera. Jaume continuaria a la terra: el pare havia comprat un tractor i, amb els germans de la mare, una màquina de segar que feien servir per torns, al matí uns i a la tarda uns altres. La carretera era recta, recta.

Era una carretera nova. Uneix els pobles de colonització decidits pel franquisme a finals dels anys quaranta, aixecats per gent del sud en aquestes terres de la frontera lleidatana que havien estat de la dona de Macià —del president Macià de «la caseta i l’hortet», aleshores no ho sabia— i que seguien en l’òrbita d’una antiga i certificada família vinatera catalana. Encara ara, en una de les places d’església el rellotge del campanar és aturat a la mateixa hora que quan jo hi passava amb el cotxe de línia, tres quarts de vuit. En aquesta part de la frontera les propietats agrícoles estan concentrades, les feixes són immenses i ja aleshores eren regades per un sistema d’aspersió de grans dimensions, desconegut a Saidí. Rodes i canonades com esquelets de dinosaures de metall, que avui són l’arqueologia resistent dels rudiments de la industrialització agrícola. Sant Miquel, el primer poble, era també el meu primer signe de l’exterior. Molt més que els ponts de Fraga i que la mateixa Lleida amb el seu carrer Major ple de botigues i aquella façana tota ella de joguines de dalt a baix, que coneixia des dels cinc o sis anys. Sant Miquel era l’exterior per a mi potser perquè es troba en la direcció aleshores més transitada de l’agricultura, camins que en aquells anys m’eren més familiars que anar a Lleida per baix, per la vella carretera de Fraga.

Era la direcció dels cereals, del secà, o sigui del Plantiu, dels Montcalvos i dels Abellars, on collíem alfals a mà i on les màquines ja començaven a segar i collir elles el blat i l’ordi.

Travessàvem la sèquia de la Clamor Amarga que recorre el secà fins a trobar el Cinca, i encara quedaven tres quilòmetres a peu. Algunes voltes la mare, que caminava molt de pressa, alta i decidida, sempre com fugint d’algun maldecap, em duia a coll. Vèiem eixir el sol davant nostre,acolorint el secà ufanós de gra.

En les serres pelades dels Montcalvos passàvem dues setmanes senceres al temps de la sega. Abans de dormir miràvem les estrelles, el iaio en reconeixia algunes i s’inventava romanços de tant en tant, quan la collita anava bé. Era un home fatxendós i bonàs. Per a ell era important poder arribar a casa i dir-li a l’ama —la iaia— que s’havia menjat el badall només de pa i havia estalviat el pernil, no calia que li’n tallés per a l’endemà. Aleshores seia, satisfet, al costat del foc de la cuina. Només ell deia dels Montcalvos la Codonyera, perquè quan els comprà, de jove, hi havia un codonyer. Una parella de Vallmanya s’hi havia volgut instal.lar però el compromís es va desfer. El casori estava tan avançat que el mas havia estat distribuït per dins com a vivenda, no com els dels Abellars o el del Plantiu, que no eren més que magatzems on, quan calia, persones i mules dormíem junts. El mas dels Montcalvos tenia cuina, quadra i habitacions. Feia olor de llum d’oli, de borrassa, de palla nova. A la feixa més llunyana del mas, cada any el pare em deia: Vés al final del bancal, posa un peu a l’altre costat i ja tindràs una cama a l’Aragó i l’altra a Catalunya! I jo sempre ho feia.

(...)