Anem al camp, anem al bosc

Hem deixat enrere les darreres cases del poble, i la idea de la ciutat, de la gran urbs, fa temps que gairebé la tenim esborrada. Davant nostre comença a obrir-se l'ampla serenor dels camps: al fons, la línia de pollancres marca el curs del rierol i les basses on la granota esgrana el seu raucar monòton. El camp d'alfals, onejant en l'oreig, ens atrau i quatre passes endins un grapat de cama-secs fa camí cap al nostre sarró.

Al marge del camí, dues mates d'esparreguera ens han ofert els tres primers espàrrecs: els portem a la mà, molsuts, com a inici del manat que, ben segur, portarem en tornar a casa. La vista se'ns en va cap al bosc proper. Si tinguéssim sort podríem gaudir d'una de les més sibarítiques truites que hi ha: la d'espàrrecs de bosc, amb rabassoles, bolet escàs, difícil de descobrir, però que, amb el seu sabor, tant compensa l'esforç de buscar-lo. De reüll hem vist una perdiu amagar els seus pollets entre els matolls, com una promesa de tardor, de carns vermelles aromades amb les herbes de pròdiga flaire, com la farigola que ja floreix. De tornada, cal que pensem a fer-ne un bon ram, l'haurem de menester quan esgranem els primers pèsols de l'hort.

Certament, aquestes són les menges més preuades, les que la natura ens ofereix sense l'esforç del conreu: fruites boscanes, verdures, cargols, bolets, espàrrecs, caça, tot un ampli assortiment de gustoses menges. I tot això, només endinsant-nos un xic en la tranquil·la i serena visió dels camps i dels boscos. De retorn a casa, però, si el dia ha estat pròdig, ens caldrà decidir com prepararem el que hem portat. Per sort la tradició i la imaginació han creat moltes i variades formes de delit. Ara, veurem unes quantes maneres de preparar aquesta àmplia gamma de productes que podem obtenir directament de la natura, tan sols amb l'esforç de collir-los o caçar-los.


Cargols a la Bruta (també dits a la brutesca)

És la forma més primitiva de menjar els cargols, i es practica encara avui a la part occidental del Principat: la Segarra i la Noguera se'n disputen la paternitat.
Per preparar-los cal que disposem d'una llauna gran o, en el seu defecte, de teules grans, el més planes possible. Hi posarem per sobre un llit de sal gruixuda, i al damunt els cargols bocaterrosos (dejunats i no massa nets). Els cobrirem amb fulles de col grans espolsades amb aigua o paper d'estrassa ben humit. Posarem per damunt força palla o, si no en tenim, pinassa o sarments, és a dir, quelcom que cremi ràpid. Ho encendrem tot seguit i al cap de poc temps els sentirem xiular. Quan pari el xiulet és que són cuits. Aleshores cal ventar les cendres i ja es poden menjar sucats en allioli (que alguns sibarites preparen amb codonys) o amb una vinagreta al gust. No cal que us digui que els dits queden impregnats de sutge i que d'aquí ve el nom del plat.

Anem al camp, anem al bosc

Hem deixat enrere les darreres cases del poble, i la idea de la ciutat, de la gran urbs, fa temps que gairebé la tenim esborrada. Davant nostre comença a obrir-se l'ampla serenor dels camps: al fons, la línia de pollancres marca el curs del rierol i les basses on la granota esgrana el seu raucar monòton. El camp d'alfals, onejant en l'oreig, ens atrau i quatre passes endins un grapat de cama-secs fa camí cap al nostre sarró.

Al marge del camí, dues mates d'esparreguera ens han ofert els tres primers espàrrecs: els portem a la mà, molsuts, com a inici del manat que, ben segur, portarem en tornar a casa. La vista se'ns en va cap al bosc proper. Si tinguéssim sort podríem gaudir d'una de les més sibarítiques truites que hi ha: la d'espàrrecs de bosc, amb rabassoles, bolet escàs, difícil de descobrir, però que, amb el seu sabor, tant compensa l'esforç de buscar-lo. De reüll hem vist una perdiu amagar els seus pollets entre els matolls, com una promesa de tardor, de carns vermelles aromades amb les herbes de pròdiga flaire, com la farigola que ja floreix. De tornada, cal que pensem a fer-ne un bon ram, l'haurem de menester quan esgranem els primers pèsols de l'hort.

Certament, aquestes són les menges més preuades, les que la natura ens ofereix sense l'esforç del conreu: fruites boscanes, verdures, cargols, bolets, espàrrecs, caça, tot un ampli assortiment de gustoses menges. I tot això, només endinsant-nos un xic en la tranquil·la i serena visió dels camps i dels boscos. De retorn a casa, però, si el dia ha estat pròdig, ens caldrà decidir com prepararem el que hem portat. Per sort la tradició i la imaginació han creat moltes i variades formes de delit. Ara, veurem unes quantes maneres de preparar aquesta àmplia gamma de productes que podem obtenir directament de la natura, tan sols amb l'esforç de collir-los o caçar-los.


Cargols a la Bruta (també dits a la brutesca)

És la forma més primitiva de menjar els cargols, i es practica encara avui a la part occidental del Principat: la Segarra i la Noguera se'n disputen la paternitat.
Per preparar-los cal que disposem d'una llauna gran o, en el seu defecte, de teules grans, el més planes possible. Hi posarem per sobre un llit de sal gruixuda, i al damunt els cargols bocaterrosos (dejunats i no massa nets). Els cobrirem amb fulles de col grans espolsades amb aigua o paper d'estrassa ben humit. Posarem per damunt força palla o, si no en tenim, pinassa o sarments, és a dir, quelcom que cremi ràpid. Ho encendrem tot seguit i al cap de poc temps els sentirem xiular. Quan pari el xiulet és que són cuits. Aleshores cal ventar les cendres i ja es poden menjar sucats en allioli (que alguns sibarites preparen amb codonys) o amb una vinagreta al gust. No cal que us digui que els dits queden impregnats de sutge i que d'aquí ve el nom del plat.