8

El riure que provoca el respecte a la veritat
És un riure amb què riuen els enemics del poble.

S'ha acabat el segle de la sàtira. A partir d'ara no ens mofarem
De monarques ineptes amb paraules enginyoses.

Severs com correspon als constructors de la causa
Ens permetrem solament agudeses falagueres.

Amb els llavis tancats, obedients a la comprensió
Passem cautament a l'era del foc alliberat.
Nova York, 1946

***

QUÈ VOL DIR

No sap que enlluerna
No sap que vola
No sap que és aquest i no un altre.

I cada cop més sovint amb la boca oberta,
Amb un cigarret Gauloise que s'apaga,
Amb una copa de vi negre,
Penso què vol dir ser aquest i no un altre.

Va ser igual quan tenia vint anys.
Però aleshores tenia l'esperança que ho seria tot,
Potser fins i tot una papallona i una merla, per un encanteri.

Ara veig una carretera del districte empolsegada,
I un poblet on el funcionari de correus s'emborratxa cada dia
De la tristesa d'estar sol amb si mateix.

Tant de bo les estrelles m'encloguessin,
Tant de bo normalment s'esdevingués
Que existeix el que anomenem món i el que anomenem cos.
Tant de bo volgués ser no contradictori. Però no.
Montgeron, 1960

***


COMPTES

La història de la meva estupidesa ompliria molts volums.

Uns estarien dedicats als actes en contra de la consciència,
Com el vol d'una falena, que encara que ho sabés
Hauria de dirigir-se a la flama de l'espelma.

En altres m'ocuparia de les maneres d'ofegar l'ansietat,
Del murmuri que adverteix però que no és obeït.

Tractaria per separat la satisfacció i l'orgull,
De quan era aquell que hi creia
I, per tant, desfilava victoriosament sense sospitar res.

I tot tindria com a objecte el desig.
Si fos el meu propi. Però i ca. Què hi farem.
M'empenyia perquè jo volia ser com els altres.
Sentia por del que hi havia en mi de salvatge i arrogant.

Ja no escriuré la història de la meva estupidesa
Perquè és tard i es fa difícil arribar a la veritat.
1980

8

El riure que provoca el respecte a la veritat
És un riure amb què riuen els enemics del poble.

S'ha acabat el segle de la sàtira. A partir d'ara no ens mofarem
De monarques ineptes amb paraules enginyoses.

Severs com correspon als constructors de la causa
Ens permetrem solament agudeses falagueres.

Amb els llavis tancats, obedients a la comprensió
Passem cautament a l'era del foc alliberat.
Nova York, 1946

***

QUÈ VOL DIR

No sap que enlluerna
No sap que vola
No sap que és aquest i no un altre.

I cada cop més sovint amb la boca oberta,
Amb un cigarret Gauloise que s'apaga,
Amb una copa de vi negre,
Penso què vol dir ser aquest i no un altre.

Va ser igual quan tenia vint anys.
Però aleshores tenia l'esperança que ho seria tot,
Potser fins i tot una papallona i una merla, per un encanteri.

Ara veig una carretera del districte empolsegada,
I un poblet on el funcionari de correus s'emborratxa cada dia
De la tristesa d'estar sol amb si mateix.

Tant de bo les estrelles m'encloguessin,
Tant de bo normalment s'esdevingués
Que existeix el que anomenem món i el que anomenem cos.
Tant de bo volgués ser no contradictori. Però no.
Montgeron, 1960

***


COMPTES

La història de la meva estupidesa ompliria molts volums.

Uns estarien dedicats als actes en contra de la consciència,
Com el vol d'una falena, que encara que ho sabés
Hauria de dirigir-se a la flama de l'espelma.

En altres m'ocuparia de les maneres d'ofegar l'ansietat,
Del murmuri que adverteix però que no és obeït.

Tractaria per separat la satisfacció i l'orgull,
De quan era aquell que hi creia
I, per tant, desfilava victoriosament sense sospitar res.

I tot tindria com a objecte el desig.
Si fos el meu propi. Però i ca. Què hi farem.
M'empenyia perquè jo volia ser com els altres.
Sentia por del que hi havia en mi de salvatge i arrogant.

Ja no escriuré la història de la meva estupidesa
Perquè és tard i es fa difícil arribar a la veritat.
1980