109
Joan Fuster a Max Cahner i Eulàlia Duran
S[ueca], 11-XI-[19]70

Don Max i donya Eulàlia
(o, si cal, donya Eulàlia i don Max).

Barcelona
Distingidíssims amics:
Tot i que són tres quarts de set del matí, i que em
trobo molt cansat després d’una llarga operació d’escriptori,
no sé estar-me de posar-vos quatre ratlles per
explicar-vos una petita anècdota. Resulta que, serien les
dotze o quarts d’una –fa una estona–, han trucat a casa
i, en obrir la porta, m’hi he trobat amb un almogàver
del poble del costat. Aquest individu transportava de
Cullera a València una benemèrita ànima conferenciant
(un professor d’arqueologia), i aprofitava el pas per Sueca
per comunicar-me una preciosa iniciativa. Diu que
volen organitzar un homenatge a l’ex-editor Cahner, a
València. Com una mena d’«acto de desagravio al Sagrado
Corazón de Jesús». «Per fotre la burgesia catalana»,
deia aquell noi (que, naturalment, és un propietari rural
bastant considerable). La meva primera reacció ha estat
de perplexitat, com ja podeu suposar. La meva segona
reacció ha estat una pura estupefacció, quan el promotor
de l’homenatge em confessava que la cosa consistiria
en un cicle de conferències per exaltar la personalitat
del mitològic Cahner a base d’intervencions orals tan
oportunes com la de l’il·lustre crític don Josep Maria
Castellet i la del professor de París mossèn Pierre Vilar.
Hi ha hagut una mica de sort, i l’individu en qüestió i els
seus acompanyants arqueòlegs han marxat de seguida.
Però he de confessar que m’han deixat tremendament
optimista. Viva, viva! Encara hi ha fe a Israel! I m’he
posat a la màquina, i d’una tirada he escrit una dotzena
d’holandesos (no per a Edicions 72, hélas!).1 Sospito
que don Eliseu Climent deu haver fomentat la preciosa
iniciativa. Malgrat la fatiga que em domina, no puc
aguantar-me l’entusiasme. Si les multituds indígenes
dediquen una setmana acadèmica a honor del senyor
Cahner, m’hi incorporaré efusivament. Potser tot això
no representarà una compensació a les «pèrdues» passades
(no són «pèrdues», Max: van ser «despilfarro», i
perdona la impertinència i el castellanisme). Però la bona
intenció no pot ser més commovedora. Ja m’agradaria
sentir el senyor Castellet «homenatjant» el seu ex-amo.
Ni que fos a València! En fi…
Bé: ara ja són les set. Plego i me’n vaig a dormir.
Respectuosament,
Joan Fuster

[Carta mecanografiada amb signatura manuscrita. Arxiu Max
Cahner. Sant Vicenç de Montalt.]
1. Fa referència a Curial Edicions Catalanes (Barcelona, 1972),
editorial fundada per Max Cahner, que la dirigeix. Ha editat els
magnes Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana
i Onomasticon Cataloniæ, de Joan Coromines.

109
Joan Fuster a Max Cahner i Eulàlia Duran
S[ueca], 11-XI-[19]70

Don Max i donya Eulàlia
(o, si cal, donya Eulàlia i don Max).

Barcelona
Distingidíssims amics:
Tot i que són tres quarts de set del matí, i que em
trobo molt cansat després d’una llarga operació d’escriptori,
no sé estar-me de posar-vos quatre ratlles per
explicar-vos una petita anècdota. Resulta que, serien les
dotze o quarts d’una –fa una estona–, han trucat a casa
i, en obrir la porta, m’hi he trobat amb un almogàver
del poble del costat. Aquest individu transportava de
Cullera a València una benemèrita ànima conferenciant
(un professor d’arqueologia), i aprofitava el pas per Sueca
per comunicar-me una preciosa iniciativa. Diu que
volen organitzar un homenatge a l’ex-editor Cahner, a
València. Com una mena d’«acto de desagravio al Sagrado
Corazón de Jesús». «Per fotre la burgesia catalana»,
deia aquell noi (que, naturalment, és un propietari rural
bastant considerable). La meva primera reacció ha estat
de perplexitat, com ja podeu suposar. La meva segona
reacció ha estat una pura estupefacció, quan el promotor
de l’homenatge em confessava que la cosa consistiria
en un cicle de conferències per exaltar la personalitat
del mitològic Cahner a base d’intervencions orals tan
oportunes com la de l’il·lustre crític don Josep Maria
Castellet i la del professor de París mossèn Pierre Vilar.
Hi ha hagut una mica de sort, i l’individu en qüestió i els
seus acompanyants arqueòlegs han marxat de seguida.
Però he de confessar que m’han deixat tremendament
optimista. Viva, viva! Encara hi ha fe a Israel! I m’he
posat a la màquina, i d’una tirada he escrit una dotzena
d’holandesos (no per a Edicions 72, hélas!).1 Sospito
que don Eliseu Climent deu haver fomentat la preciosa
iniciativa. Malgrat la fatiga que em domina, no puc
aguantar-me l’entusiasme. Si les multituds indígenes
dediquen una setmana acadèmica a honor del senyor
Cahner, m’hi incorporaré efusivament. Potser tot això
no representarà una compensació a les «pèrdues» passades
(no són «pèrdues», Max: van ser «despilfarro», i
perdona la impertinència i el castellanisme). Però la bona
intenció no pot ser més commovedora. Ja m’agradaria
sentir el senyor Castellet «homenatjant» el seu ex-amo.
Ni que fos a València! En fi…
Bé: ara ja són les set. Plego i me’n vaig a dormir.
Respectuosament,
Joan Fuster

[Carta mecanografiada amb signatura manuscrita. Arxiu Max
Cahner. Sant Vicenç de Montalt.]
1. Fa referència a Curial Edicions Catalanes (Barcelona, 1972),
editorial fundada per Max Cahner, que la dirigeix. Ha editat els
magnes Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana
i Onomasticon Cataloniæ, de Joan Coromines.