In memoriam.
Anit, Joshua Bell toca violí a Central Park davant una bolorda d’aficionats, dins la llum dels immobles que l’envolten, interpretant Bernstein…… sé pas qui és….amb la seua orquestra que queda a les enfosques puixque la camera enlluerna fora el violoniste. Joshua toca amb delit, deu ser un virtuose….. mi (=mes = pero)….. per qui toca ? Jo, sun pas mai tocat a Central Park, mi si…. sun tocat dins la solitud de la faça nord vertical del Barbet. Són pocs els alpinistes que pensen a s’endur, a més de la topeta de conyac i dos caliquenyos, l’instrument per tocar cinc minuts al bell mig de l’escalada. Jo hi pensi i aixins quitllat sul’unic pitit replà on podes t’aturar fora una estona a la vora del timbau per fumar un xic contemplant la muntanya i tota la pell de la terra fins a mar, toqui l’harmonicà. Arreu fet perqué el temporal ja s’enceta, mi quin plaer extraordinari d’oïr la muntanya sonar l’eco de la meua musica. Toqui per Pierrot Sala, perqué ha sigut el primer, encordat a un company seu, a dobrir aqueixa via d’escalada el 25 de setembre de l’any 1960 i sé pas encara que d’aquí poc temps hauré també de tocar per Cedric. Bé val que hagi deixat cotiu el piano d’ençà temps, lo bescanviant per l’harmonica , fa que si ? Treginar el piano…. Erem dues cordades, el malaguanyat Cedric i jo d’un ban, Christian i el meu fill Manu de l’altre. Una escalada dura per jo que tinc pas pus 20 anys com Cedric, freda perqué al bac sense pas cap bri de sol, a pleret, 50 metres a l’hora, perqué espategui, i també perqué vull gaudir un xic d’estones per contemplar l’extraordinaria elegància gestual de Cedric, al meu davant, que dobra la via, a l’altra punta de la corda que assegura la seua vida i la meua…….i que un any més tard la deixarà, ja i massa d’hora, dins en allau de neu als Alps. Ara és aquí, al meu davant i gaudeixi del veure s’agarrimpar tot lleuger i elegant, i ben segur també, senti el « « gag » que s’apropa quan el veig cames escambaixades de cada ban del díedre…. i allavores cridi : « Cedric….Cedric ….el cap entre cames…..posa el cap entre cames… !!….Manu…cuita te…… fóto…fóto…fóto !!». I ho fan, són coses que m‘encanten, la música i el « gag » al curs de l’escalada dura, perqué és aquí que és més fort que el cul engastat dins la poltrona. Me’n recordaré tota la meua vida del cos blingat de’n Cedric, blingat per mor que la seua cara s’engasti entre cames, just sota les seues anques. Era extrà !!
Joshua, l’imatge Tv mostra els seus dits que tremolen, la parpella mig clucada, el cabells que ballen sula seua closca, mi no ha pas dit a ne qui ho dedicava, ho diuen pas mai, toquen fora pel public i sobretot per llur propia gloria, ho podria dedicar a Spartacus, a l’igualtat, al seu papet, a Zizou, a la seua aimia, a la fraternitat, a Karl Marx…, a la llibertat, no res… sense un piu, « cul cosit ». Ara s’hi fa amb una cantant, guapa, callola, i un bonic parell de tetes que tremolen, sé pas com se’n diu. M’encanten aqueixes extraordinaries veus d’operà, que poden portar tanta emoció, capaces de s’enlairar al cimbori de l’agut i denprop caure daltabaix dins el timbau de la sonoritat pregona. Sé pas dins quina llenga canta i encara mancos lo que diu, i aixó me fa nosa perqué tinc massa por que la lletra no sigui ges al nivell de la veu i que les paraules siguin com sempre burricades típus : « Oh ! Dulciné vine aquí que te faré un potó a la punta del dit de la teua mà imaculada ! ». Me raca tant que no hi hagin textos forts, d’actualitat, per mor de cantar la bellesa i la salvaguarda del planeta, la lluita de classes, per combatre la miseria……Ara sem quitllats al cimbori del Barbet, a tocant de Canigó, esmorzem arreu fet i baixem cap als Cortalets ; tant delicada i aspre fou la pujada, tant delicada i amorosa és la baixada per un deliciós caminoi que remingola demet les flors, baixi a pleret per gaudir…….m’aturi a un remingol per encendre un caliquenyó…..a un altre per pixar……. a un altre per contemplar l’escalada que sem fet. A n’aqueixa estona, sé pas encara que me caldrà tornar venir aquí, sense ell, i tocar l’harmonicà per ell al bell mig de les flors rojes del talabard. Quina sensibilitat dins la virtuositat ?
Ciceron, de Nyils, plana del Rosselló.
RespondreInapropiat
